- A gran part de l'arquebisbat de Tarragona la casa on viu el rector s'anomena "abadia", a la resta de les poblacions en diuen "rectoria".

- Al bell mig de la barana del balcó de l'habitació del rector hi trobem un "bonet", record de la seva presència. En la barana del balcó, que reposa sobre la façana principal de l'església, hi ha la doble creu que recorda que fou propietat del monestir de Santes Creus.

- Un allotjament únic en un lloc i en un entorn singulars.

- Gaudir d'un edifici bastit al segle XVIII, d'agradables proporcions i simetria, d'habitacions espaioses amb alcova, amb balcons i finestres de grans dimensions i visió panoràmica. Sostres embigats i trespols de rajola que formen els paviments típics de Santes Creus.

- Frec a frec amb la història. Viure a tocar mateix d'un edifici dels segles XII-XIII, l'església del reial monestir de Santes Creus. Contemplar, des d'una atalaia privilegiada, el balcó principal de la casa, les places de Jaume el Just i de Sant Bernat Calvó, bastides durant els segles XVI i XVIII, que són com un bell atri que s'obre al monestir.

- Pedra i vinya. Història i natura. Experimentar personalment aquesta combinació tan delicada, tan suggerent, tan inusual, però tantes vegades desitjada. L'home, la dona i el seu hàbitat, sagrat i profà, monestir i poble, com a part indestriable d'un paisatge de vinya, de bosc de pi blanc, d'àlbers i d'aigua, tots arrecerats a la riba del riu Gaià.

- El monjo vicari, que exercia la cura d'ànimes al terme de Santes Creus, habitava la casa de la torre de l'Assumpta, coneguda avui com a "ca la Bergadana". Després de l'exclaustració, l'any 1835, el qui va quedar com a rector va abandonar aquella residència.

- La desamortització va suposar la privatització de gran part dels edificis de l'antic monestir que ocupaven la plaça. La necessitat de dotar la parròquia de Santes Creus d'una casa per al seu rector va fer pensar en l'actual abadia. La casa es trobava situada al costat mateix de l'església major del monestir. L'habitatge fou inclòs en l'inventari d'aquells edificis eclesiàstics exclosos de la desamortització d'acord amb els convenis signats entre la Santa Seu i el Regne d'Espanya, amb dates 25 d'agost de 1859 i 4 de gener de 1867, respectivament.

- L'abadia de Santes Creus, juntament amb la casa veïna, conegudes com a "Cases dels monjos jubilats", foren bastides a meitat del segle XVIII.

- L'any 1937, la Generalitat de Catalunya, després d'haver incautat l'abadia de Santes Creus i la casa del marquès de Casa Riera, va iniciar un procés de rehabilitació dels edificis amb la intenció de destinar-los a Residència del President de la Generalitat de Catalunya. L'any 1939, acabada la Guerra Civil, les cases van retornar als seus legítims propietaris.

- La casa, destinada a ésser habitació dels monjos jubilats de Santes Creus, fou projectada tenint en compte la seva finalitat, que no era altra que facilitar la vida contemplativa i austera dels seus estadants. Així s'expliquen les seves proporcions, mai estridents, l'alçaria de les cambres que impedia la sensació d'opressió i enlairava l'esperit, i l'existència d'espais dilatats que facilitaven als hostes cabussar-se en quelcom que era molt més grans que ells mateixos. El mobiliari, per tant, no podia ésser de cap manera luxós, abundant i mancat d'utilitat.

- Seguint, doncs, aquesta mateixa finalitat les intervencions a l'hora de rehabilitar l'edifici han estat sempre les estrictament necessàries. Així, doncs, hem respectat els paviments, els embigats, les portes i finestres i tot l'edifici en la seva globalitat.

- Les intervencions, per tant, han estat ponderades i pensades.

-La casa gaudeix d'una zona verda d'uns 3000 m², integrada pel jardí de l'abadia, i els antics horts de "la Rambla", de "la Mare de Déu" i "el Llarg". La vegetació la formen espècies bàsicament arbòries com: el llaurer (Laurus nobilis), el xiprer (Cupressus sempervirens), el saüquer (Sambucus nigra), el noguer (Juglans regia), etc. Una bassa i un sortidor recorden els dos usos que ha tingut aquest espai verd, hort i jardí.

-Tot plegat ens permet, sense sortir de casa, fer una llarga i tranquil·la passejada envoltats de la natura i gaudir alhora de les velles pedres del monestir.